El manifest   Impulsors   Signants   Acte de presentaci√≥  
 

Acte de presentació

 

La independència ja ha començat

 

Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènec i Joan Blanch presenten el Manifest a favor d’una conferència nacional del sobiranisme

 

“No som conscients del moment històric que estem vivint, la independència ja ha començat”, va dir Víctor Alexandre en la presentació del Manifest a favor d’una conferència nacional del sobiranisme, que va tenir lloc el dia 17 de maig a la seu barcelonina d’Òmnium Cultural. A la mesa s’arrengleraven els cinc promotors del text: Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènec i Joan Blanch.

 

Més enllà d’aquest nucli inicial, una setantena de personalitats  de tots els àmbits i totes les tendències de la societat catalana havien signat el text: Antoni M. Badia i Margarit, Joan Solà, Joan Pere Viladecans, Oriol Bohigas, Montserrat Carulla, Amèlia Trueta, Raimon Panikkar, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Ros Marbà, Jordi Porta, Josep M. Ainaud de Lasarte, Agustí Montal, Josep Espar Ticó, Jacint Ros Hombravella... El mateix dia 17 s’hi va afegir el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré.

A l’acte, que va omplir la sala a vessar, van assistir firmants com Joel Joan, Josep Miquel Servià, Josep Maria Murià, Miquel Strubell, Francesc Vicens, Miquel Calçada, Ramon Carner, Carme-Laura Gil, Enric Canela o Josep Fornas. Antoni M. Badia i Margarit i Patrícia Gabancho van ser presents a la conferència de premsa que es va celebrar al Centre Internacional de Premsa a la 1 del migdia.

 

El cirurgià Moisès Broggi, que l’endemà complia 102 anys, va iniciar els parlaments amb un recorregut per la història catalana del darrer segle, que ell ha viscut en primera persona. Durant tots aquests anys, va dir, els catalans han pagat amb sang i diners el fet de pertànyer a Espanya. Madrid va carregar la factura de la pèrdua de les colònies als industrials i als comerciants catalans i el 1899 hi va haver protestes massives per aquests fets amb el tancament de caixes, que van reprimir amb l’exèrcit. Després es va aconseguir formar la Solidaritat Catalana, un acte unitari que va impressionar molt a Madrid i va obligar a autoritzar la Mancomunitat, que va donar un impuls al país com no l’havia viscut des de la pèrdua de l’Estat. “La Solidaritat Catalana és el que hauríem de recuperar avui”, va dir Broggi. El dictador Primo de Rivera va tallar de cop aquella experiència, i després va venir Franco per destruir-ho tot. “Ara continua una mica de franquisme. Aquesta gent no ens poden veure però ens necessiten, i tenen la força: heus aquí el problema”, va concloure.

 

Heribert Barrera va explicar, per la seva part, l’origen del Manifest, que van gestar ell mateix, Oriol Domènec i el doctor Broggi en una conversa d’amics a casa d’aquest darrer. En van parlar amb Agustí Bassols i Joan Blanch i tots cinc el van redactar. El que va ser president del Parlament va destacar que l’objectiu és la unitat perquè Catalunya no té cap altre camí per sobreviure.

 

Barrera, que va néixer el 1917, es va remuntar als seus records de la monarquia d’Alfons XIII: “Al principi de la República semblava que Catalunya podia trobar un encaix a Espanya, a l’ inici de la guerra civil va passar el mateix, i quan va morir Franco de nou va semblar que hi podia haver una entesa, però quan es discutia la Constitució va quedar clar que només acceptaven una Catalunya sotmesa i el 23 F va aturar tota esperança”. “Hores d’ara, els que tenien alguna il·lusió en la via autonomista l’han d’haver dissipat: en trenta anys no hem fet altra cosa que recular”, va dir. El polític republicà va fer una crida per aconseguir la unitat que porti la independència. “Posem-hi tots el cor per una Catalunya lliure”, va cloure.

 

L’ex diputat Agustí Bassols, nascut el 1924, va ironitzar que ell era “el més jovenet” dels presents a la taula i va assegurar que el moviment que s’inicia amb el Manifest només té una raó de ser, “que la veu de l’ independentisme se senti al Parlament de Catalunya, i la millor manera és fer una conferència nacional per la sobirania”. “No es tracta de fomentar els que ja hi ha ara, sinó d’uns nous diputats que siguin elegits expressament per a aconseguir la independència”, va declarar.

 

El doctor Oriol Domènech, que aquest mes compleix 87 anys, va assegurar per la seva part que els promotors del Manifest són persones a les quals no els mou, per raons d’òbvies d’edat, les ambicions polítiques i personals. “Amb cent anys de catalanisme a l’esquena ens podem permetre donar algun petit consell”, va dir: “posar Catalunya per davant de qualsevol partit polític”.

 

Domènech va citar Tàcit, que va escriure al segle I que la marca de l’esclau és parlar la llengua del senyor. “Nosaltres portem aquesta marca, estem morts de por, l’autoodi és una patologia de psicoanalista que domina els catalans”. En opinió del cirurgià, si hi ha diverses candidatures l’ independentisme no arribarà al 3% i no entrarà al parlament, “però si fem les coses bé Catalunya serà lliure”. “Què hi podem perdre? els únics que hi perdran són els polítics escarxofats en una butaca que els ha regalat el partit”, va dir.  Domènech va ironitzar sobre els que defensen el federalisme, com a excusa perquè continuï tot igual, i sobre “les deu eminències que han convertit l’Estatut en un Frankenstein”. “Cal que sant Jordi mati el drac i ens traguem la marca de l’esclau”, va cloure.

 

Joan Blanch va completar les intervencions dels promotors del Manifest. Va explicar els seus orígens humils a Badalona, com a “fill de la Chelito, una gallega, i el Cisco, un noi català”. “Sense aquesta història no s’entén per què he signat ara aquest manifest”, va dir, tot evocant la seva lluita antifranquista, set anys d’exili, la seva participació en la fundació del PSC, els seus setze anys com a alcalde de Badalona, l’esperit olímpic i el seu treball colze a colze amb Pasqual Maragall... Aquí va ser quan va haver d’anar a Madrid “i vaig topar amb l’Estat”. Va acusar Espanya d’haver dilapidat les grans quantitats de diners que li han arribat de la Unió Europea.

 

“L’Estat espanyol no té racionalitat, continua sent un estat imperial, tot i que ara ja només li queda una colònia: Catalunya”, va assegurar. “Vivim en una societat que gairebé no és democràtica i Catalunya s’està morint, a Badalona la petita empresa, comerç, botigues... tot està tancant. Tenim 30.000 parats a la ciutat, us adoneu què vol dir això!?, i tot Catalunya està igual”, va reblar. “Espanya és un Estat fallit, no sap què ha de fer, i nosaltres ens n’  hem de desemparar”.

 

Blanch va dir que la primera preocupació per construir la independència han de ser les masses castellanes que viuen a Catalunya i els que han vingut després: “el destí del país va lligat al d’aquestes persones i ells l’han de sentir com una cosa seva. Han de ser nostres i no una arma que aprofitin els enemics de Catalunya”.

 

L’escriptor Jordi Coca va prendre en acabat la paraula com a signant del Manifest. Va evocar la seva pertinència a Iniciativa per Catalunya i va dir que el moviment per la llibertat ha de ser transversal i ha de ser unitari per aconseguir la victòria. Coca va parlar de “deriva de la democràcia”, l’única solució de la qual és la independència, i va evocar els Països Catalans com a la nació completa. L’escriptor va rememorar la darrera conversa que va mantenir amb Josep Palau i Fabre, quan aquest tenia ja 91 anys, poc abans de morir, en la qual li va dir que no hi ha cap batalla que sigui inútil. “Per tant, fem-la!”.

 

Joan Solà va intervenir també com a signant i va assegurar que d’aquí a cinquanta anys algú destacarà aquest i altres actes. “Això no s’havia fet mai!”, va assegurar. el filòleg va destacar que “ara la paraula independència ja no està maleïda”, i es va posar com a exemple: “Avui n’ hem parlat a casa amb la dona i la filla. Els he dit que venia a un acte a favor de la independència i s’ho han pres com una cosa natural. No ho havíem fet mai!”.

 

Solà va dir que només la batalla que s’està mantenint ja és una conquesta, i va ironitzar sobre l’actitud de l’expresident Jordi Pujol, “que ha tornat a treure aquella historieta que es va inventar ell mateix: “la independència ara no toca”. Fa trenta anys d’aquesta comèdia que en diem democràcia i encara no toca? Quan tocarà? Quan no siguem ningú?”

 

El filòsof Josep Maria Terricabras va tancar amb la seva intervenció les participacions de signants dient que la història ha demostrat que la dependència ens perjudica: en diners, en llengua, en cultura... Va blasmar els que ara parlen de federalisme, “que només serveix com auto engany”. “És hora d’abandonar la minoria d’edat política: la conferència que proposem és imprescindible. Cal que s’uneixin tots els grups i hem de tenir lucidesa, generositat i coratge. Cal crear un tsunami que engresqui els catalans”, va explicar.

 

Terricabras va refusar els excessos de prudència i les visions de dificultat en l’empresa que havia manifestat algun ponent. “Si ens unim traurem molts diputats”, va assegurar: “Cal convocar immediatament la conferència sobiranista. Hem d’estat a l’altura de la història!”.

 
 
 
   
Videos  
Fotos  
Premsa  
   
Document Original  
Veure el document  
Descarregar el document  
   
Contactar  
Circulars  
Voluntaris